Amb la vista fixada al novembre

Estimats lectors,

Avui s'ha produït l'acte de nomenament oficial d'Artur Mas com a candidat de Convergència i Unió per a les eleccions catalanes del novembre. Han estat francament boniques les intervencions d'aquest i del nostre secretari general, Josep Antoni Duran i Lleida, i s'ha respirat un ambient molt especial, de canvi i d'il·lusió per un nou període a Catalunya.

Considero important ressaltar, no obstant, les raons que aquest canvi poden portar a Catalunya. I no em refereixo amb això a reiterar les innombrables pífies i incompetències del desgovern tripartit, conegudes per tothom i encarnades especialment per gent com Joan Saura o Ernest Maragall; sinó a anar més enllà, i a posar la vista en el futur que el nostre país mereix.

• Que Catalunya necessita deixar enrere els set anys de tripartit és un fet obvi i incontestable. El govern català ha deixat prou clara la seva incompetència en tants aspectes com ha trascendit, i en els temes més importants del país (l'Estatut, la LEC...) s'ha dividit i ha calgut el recolzament de CiU per a tirar endavant els citats projectes, que han sigut posteriorment, per altra banda, mal aprofitats i desenvolupats. És per tant molt important recuperar el govern de la força central de país que ha estat l'eix vertebral del catalanisme nacionalista i progressista durant els últims trenta anys, per a treure Catalunya de la crisi econòmica, per a planificar novament una millora definitiva de la nostra sanitat i educació, garantint la qualitat dels serveis essencials i encarant polítiques inmigratòries oportunes.
• A més, cal que tinguem a gent preparada i formada, "els millors homes del país a treballar per al país", però sense oblidar l'impuls i les ganes que aporten els canvis arreu, i sobretot aquí, a Catalunya. I és precisament això el que encarna Convergència i Unió. Som una força política amb experiència, que hem passat vint-i-tres dels últims trenta anys al Govern, i que coneixem el país i els seus problemes. Però alhora venim d'una "travessia pel desert", de set anys a la oposició com a conseqüència del pacte que el PSC, ERC i ICV-EUiA van dur a terme, malgrat que vàrem ser, tant el 2003 com el 2006, la força més votada. Ara bé, seria un error pensar que no n'hem tret res, d'aquest viatge a la oposició. També ens ha ajudat, ens ha permès reflexionar i reorientar-nos, i tornar amb més força i més ganes a la voluntat de servei al país que ha sigut la constant d'ençà la formació del nostre partit, l'any 1974 a Montserrat.
• També influeix el fet que ens trobem en una cruïlla. Ens toca a nosaltres decidir el que serà la Catalunya de demà, i quin camí optarem i seguirem. És un moment difícil, amb unes institucions com el Tribunal Constitucional debilitant el nostre autogovern i els nostres drets; i amb uns partits que, d'una manera més oberta (PP) o més dissimulada (PSOE), no cessen en els intents de desdibuixar la nostra consciència nacionalista i de progrés, que sempre ha encarnat Catalunya, i que CiU aspira a servir. Nosaltres, en aquest sentit, ens comprometem a treballar per a garantir l'estabilitat del nostre país i de les nostres institucions, per tal que, el dia de demà, Catalunya sia més plena del que ja és avui, en la direcció que els catalans decidim seguir, en consens, aliança i pau.

Però tot això no ho pot fer només Convergència i Unió. Tampoc el Parlament, la Generalitat o "els polítics". Necessitem a tothom, us necessitem; ens necessitem. Cal que tots nosaltres, com a catalans que som, fem pinya i defensem els nostres principis i ideals amb força i amb coratge. En això, i no pas en cap altra cosa, consisteixen les eleccions del novembre. Siguem forts i clars en la determinació i en els objectius, i no oblidem que, com a societat, tenim la obligació moral de deixar als nostres fills i néts una Catalunya millor que la que tenim avui.

Punt de partida

Apreciats lectors,

Escric aquestes línies amb la ment posada en el proper diumenge 13 de desembre. A l’àrea d’influència i relacions tradicional de Terrassa tres municipis seran consultats sobre la independència de Catalunya. Ullastrell, Castellbisbal i Sant Cugat del Vallès seran els hereus d’Arenys de Munt a la zona amb una iniciativa que comparteixen amb altres 160 municipis del país i que pretén quelcom tant simple com preguntar a la ciutadania si desitja que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea. Tant simple com això però alhora tant trascendent! Perquè les consultes populars aprofundeixen en la implicació ciutadana en la presa de decisions, és clar que sí, però sobretot perquè aquesta consulta pot significar un punt de partida vers l’horitzó més clar que ha tingut mai aquesta nació. Un viatge pel que duem l’embranzida de les generacions que han liderat i impulsat el país en els darrers anys, i que no podriem iniciar si d’altres no l’haguessin amarrat malgrat totes les adversitats en els temps difícils, però pel que ara necessitem un impuls més: l’impuls que només li pot donar el poble sencer.

I és que tot i no ser vinculants, si tots aquells que en tinguin ocasió el dia 13 i tots aquells que la tindrem en breu anem a votar i apostem fort pel sí estarem dient que sí a construir un nou somni col·lectiu. Un somni en forma d’Estat que, justament per nou i per fer-lo entre tots, l’aconseguirem molt més proper a la ciutadania, més eficient, més transparent i més obert. Podem construir un país ple d’oportunitats, on es premiï el mèrit, just de portes endins i solidari de portes enfora, equilibrat i sostenible alhora que pròsper.

És clar que les meves paraules no són profecia, i que com tots els pobles podem fer coses malament, però són convenciment. Convenciment que tots aquells que conformem Catalunya, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem, som capaços del millor quan hi posem el coll.

La millor garantia d’èxit és la implicació col·lectiva i el primer pas per això és anar a votar diumenge (o quan ens toqui), i fer-ho amb la papereta del SÍ.

Salutacions cordials,

Carles Oriach i Font

La JNC condemna els actes violents ocorreguts al Raval de Montserrat en la retransmissió del partit Sudàfrica-Espanya

La Joventut Nacionalista de Catalunya considerem absolutament inadmissibles els actes violents ocorreguts al Raval de Montserrat el vespre del 20 de juny, en què un grup d’exaltats ha atacat els assistents a la retransmissió del partit entre les seleccions estatals de futbol de Sud Àfrica i Espanya.

Igualment recordem que des de l’organització nacionalista havíem demanat a l’Ajuntament de Terrassa que no participés institucionalment d’aquest acte per ser organitzat per una cadena de televisió (Tele5) que havia subscrit l’anomenat “Manifiesto por una lengua común” que, emparat en mentides i tergiversacions de la realitat, propugnava un seguit d’iniciatives en contra de la llengua catalana i el què preveu l’Estatut de Catalunya, però en cap cas s’havia demanat la seva supressió ni molt menys s’havia participat de cap crida al boicot.

El respecte a la causa de l’alliberament nacional de Catalunya només es pot demanar des de posicions del més absolut respecte vers qui té una sensibilitat diferent. El rebuig a qualsevol acció violenta nodreix les arrels del nostre convenciment democràtic, i són arrels fortes i profundes. Per aquest motiu rebutgem amb totes les nostres forces els actes ocorreguts a la nostra ciutat. Més encara quan en podria haver derivat alguna desgràcia personal.

Catalunya no es pot permetre energúmens que segueixin un camí que no porta enlloc més que a la confrontació interna, amb l’ús de la violència i la coacció per sistema. El poble català és un poble de pau i Terrassa n’és un gran exemple. En conseqüència demanem un gest de dignitat als autors tant materials com intel·lectuals dels atacs succeïts avui, un gest que no pot ser d’altre que fer un pas endavant, reconèixer l’error i assumir-ne les conseqüències.

Col·lectiu JNC-Terrassa
Terrassa, 20 de juny de 2009

La pantalla cremant

Bombolla política

L'any 2007 a Catalunya més de tres-cents mil pisos estaven buits. Òbviament no van aparèixer de cop i volta sinó que es van acumular al llarg d'una dècada, però tot i això semblava que gairebé ningú notés l'extraordinari decalatge entre oferta i demanda. Tancant els ulls a l'evidència i fent allò tant humà de veure només el què es vol veure, la bombolla immobiliària va anar augmentant. Ara tots sabem com acaba la història. Aquesta breu crònica d'una mort anunciada ve a tomb per il·lustrar l'actual evolució de la participació política.

Eleccions rere eleccions veiem que tothom hi guanya (alguns amb més raó que d'altres) però que cada vegada més paperetes resten a les 8 del vespre sobre les taules en comptes de dins les urnes. Tots, absolutament tots els partits polítics hi fem esment la nit electoral i també al llarg d'un parell o tres setmanes després, però llavors es constitueix el Parlament i els diputats (o regidors) ocupen els seus escons proporcionalment als vots obtinguts respecte el total de vots emesos i no del total possible, i la feina es continua fent de la mateixa manera. L’electorat està cada vegada més allunyat de la política però les dinàmiques es mantenen, augmentant a poc a poc el desfasament, fins que arribi el punt en què el sistema ja no sigui sostenible. La bombolla política està ara mateix molt inflada i aquells que aspirem a representar la ciutadania i servir-la en un sistema democràtic no podem permetre que això continui així. Igualment la ciutadania tampoc pot permetre’s no sentir-se representada als seus òrgans de govern.
Com en la bombolla immobiliària hi ha responsabilitats, o irresponsabilitats, pels dos costats: el qui concedeix crèdits fàcils i arriscats, en base a una valoració poc científica dels actius, indueix a l’endeutament massiu sovint amb estratègies comercials que ratllen, sinó superen, l’engany. I el qui creu tenir una capacitat d’endeutament superior a la real assessorant-se únicament per algú que no deixa de ser un venedor (de crèdits) és, com a mínim, un il·lús. Traduït al context polític podríem dir que les maniobres dels grans partits polítics, amb grans escenificacions i missatges creuats altament contradictoris i dels quals resulta difícil discernir la veritat desmotiven, però alhora el ciutadà responsable hauria de recordar que els eslògans sobre la igualtat dels polítics i el menyspreu vers ells només poden ser certs en la mesura que li siguin aplicables també al conjunt de la societat: el polític no és un ens abstracte vingut d’un món llunyà amb unes connotacions morals, ètiques i culturals absolutament diferents, sinó que és una persona sorgida de la mateixa societat que aspira a representar, que ha estudiat a les mateixes escoles, viscut als mateixos carrers, llegit els mateixos diaris... De fet, parlar de polítics i societat com a dos cossos independents ja és un error. Malauradament massa sovint els mateixos polítics han (o hem) promogut aquesta falsa dualitat i inflat així la bombolla que vivim tots plegats.

Ciutadans de Catalunya, no permeteu que us decebem més: reclameu-nos solucions, expliqueu-nos problemes, atureu-nos pels carrers; Exigiu-nos que complim amb el compromís contret en assumir una militància política. La societat catalana no es pot permetre de cap manera una democràcia dèbil o, quan la bombolla esclati, ens trobarem tots lligats al poder de quatre gats.

El míting central de campanya

Estimats lectors, avui la JNC de Terrassa, com moltes altres persones de tota Catalunya, hem sigut espectadors al gran míting central de campanya que Convergència i Unió ha realitzat en un poliesportiu de Sant Cugat. Al míting s'han desgranat les veritats de les mentides, i s'ha demostrat quina és la força política que pot servir a Catalunya després del 7 de juny al Parlament Europeu.

El poliesportiu era ben ple de gent, i es podia comprar menjar, beguda, gorres de "Catalonia is not Spain"... També hi ha hagut, al començament, un moment de distensió en el que els candidats i dirigents han pujat a un trenet, junt amb nens de diferents edats i alguns pares. La imatge ha estat gràfica i bonica. Ramon Tremosa dirigint el tren de la Coalició cap al triomf i cap a Europa, junt amb les noves generacions que eren presents als vagons, i també al costat de la societat catalana que l'aplaudia i l'animava dins i fora del tren.

Un exemple gràfic del que hauria de passar el dia 7 de juny si volem alliberar-nos del centralisme madrileny de PSOE i PP, que no col·labora amb res a la nostra llibertat social i nacional, ni tampoc a les nostres infraestructures o al model de país que desitgem.

L'acte ha començat amb una intervenció clara i forta de Lluís Recoder, el batlle de Sant Cugat des del 1999, una persona compromesa amb la ciutat. La tasca de Recoder i del seu predecessor, Joan Aymerich, a l'alcaldia de Sant Cugat han dotat a aquesta ciutat d'un índex de desenvolupament elevat en aspectes com el medi ambient, el teixit empresarial o el benestar social. Recoder ha resumit avui la necessitat que Catalunya té d'obtenir al Parlament Europeu un lideratge que la representi de manera clara, sense dependències exteriors ni necessitat de permisos a la Moncloa. Ha recordat que CiU disposa d'una trajectòria mediambiental impecable, i posat com a exemple la mateixa Sant Cugat del Vallès, una ciutat sostenible ecològicament parlant. També ha deixat clar que la defensa de Catalunya no es pot deixar a mans d'un partit com ICV-EUiA, que fa de la cultura del "no a les infraestructures" una raó de ser impossible de mantenir en un país com el nostre, ni tampoc al PP o al PSOE i al seu espanyolisme, ni a partits còmplices d'aquests com ERC, que presumeix d'independentista a cada campanya electoral i acaba anant permanentment a donar suport estable i gratuït al PSC per tal que realitzi les seves polítiques centralistes a Catalunya.

Després de la intervenció de Recoder, hem tingut l'honor d'escoltar a Josu Erkoreka, portaveu del Grup Parlamentari Basc a Madrid i destacat dirigent de l'EAJ-PNV. Erkoreka ha refermat l'aliança nacional de Catalunya i el País Basc i ha destacat que el PSOE i el PP poden aliar-se en qualsevol moment per a apartar al nacionalisme vertebral i integrador de les nostres societats i del nostre govern, com han fet a Euskadi i com han fet al Parlament Europeu en un 70% de les ocasions. La intervenció d'Erkoreka ha acabat amb una "moraleja: ni ceja ni oreja".

A la intervenció d'Erkoreka ha seguit la de Josep Antoni Duran i Lleida, secretari general de CiU i portaveu del nostre Grup Parlamentari a Madrid, i la d'Artur Mas, president de la federació i Cap de l'Oposició (i de la llista més votada) a Catalunya. Ambdos han posat un especial èmfasi en la defensa de Catalunya que realitza CiU i en el fet que Ramon Tremosa pot representar a Europa una opció de país, com després el mateix Tremosa ens ha concretat a la seva intervenció. Tant Mas com Duran han parlat apassionadament dels problemes de peu de carrer, de la gent, de la crisi i de la importància d'Europa. Les seves intervencions han estat, de ben segur, aplaudides i secundades.

Per últim, Ramon Tremosa se'ns ha dirigit a tots nosaltres, amb un discurs tècnic, de (prenguin nota els socialistes), de fets. Ens ha parlat de carreteres, i de la importància que tindrà per al nostre comerç la creació d'un Quart Cinturó, que millorarà el nivell econòmic de la gent del Vallès en un 20%, aproximadament, d'aquí al 2035 si es realitza correctament, amb tres carrils d'anada i tres de tornada, i de com potenciarà el comerç, el manteniment de les empreses que tenim i, per suposat, l'arribada de noves. Un projecte que fins i tot el PSC diu compartir, però que està mig bloquejat a causa de la negativa dels socis del tripartit i dels equilibris interns que aquest té. Ha parlat també de trens, de la necessitat d'interconnectar Catalunya amb Europa, i de la unió de l'AVE de Barcelona amb València i França, usant alta velocitat. El que hem sentit de Tremosa han sigut iniciatives de país, iniciatives pel país. Iniciatives que milloraran la condició general de Catalunya i dels catalans. Iniciatives justes, solidàries, netes i beneficioses, allunyades de la línia ferroviaria en forma de creu que proposen els més centralistes a Madrid des del segle XIX, i que té al punt d'unió aquesta mateixa ciutat.

El míting ha acabat amb una massa de gent dempeus, aplaudint, alçant les banderes de Catalunya i cantant "els segadors". Ens hem fet unes fotos... i cap a Terrassa, satisfets pel que hem sentit i perquè sabem que Convergència i Unió si que compleix els seus compromisos. Theodore Roosevelt va dir que el millor que es podia fer era encertar, el segon millor, equivocar-se, i el pitjor, no fer res. Nosaltres som conscients que amb encerts o amb errors, Convergència i Unió sempre defensarà Catalunya i la seva gent, i volem treballar també pel país i per la gent en els mateixos termes, des de la Joventut Nacionalista i des de Terrassa.

Molt cordialment,

La JNC de Terrassa

Els motius d'aquest Blog

Benvolguts lectors,

Us trobeu davant del Blog de la Joventut Nacionalista de Catalunya a Terrassa, creat per a comentar temes de política a escala local, comarcal, catalana, europea i internacional. Amb aquest espai esperem però, la participació de tothom qui ho desitgi, que podrà deixar els seus comentaris al peu de cada entrada. Nosaltres ens comprometem des d'aquí a respondre'ls al mateix Blog, i obrirem debats al respecte si ho trobem prou necessari i interessant.

Aquest Blog, com la JNC en el seu conjunt, neix per a satisfer al màxim les preguntes i reclamacions ciutadanes en general, i més concretament, les de la joventut. Som gent amb vocació de servei que volem treballar per a la població i per al jovent, oberts a totes les tendències i suggerències, disposats a reclamar i a exigir, però també a rectificar i treballar, per a millorar la qualitat de vida dels ciutadans, per a lluitar pels problemes d'aquests, que són també nostres, per a fer, en definitiva, una veu de conjunt que sigui més forta que les veus individuals, que ens doni a la llarga una millor ciutat i un millor país.

En aquest Blog intentarem exposar de manera amena la nostra opinió sobre la crisi i la recuperació econòmica, sobre les infraestructures de país (no només les carreteres i els trens, que són importantíssims, sinó també les culturals, com són els llibres i les enciclopèdies), sobre les polítiques socials, de les que se'n beneficia tothom, sobre el comerç, sobre els perills de la deslocalització, sobre el finançament (que és vital, des del nostre punt de vista, per Catalunya i els seus ciutadans), sobre la millora de la sanitat i de l'educació, dels barris de Terrassa... En definitiva, tractarem els temes que creguem que resulten importants per a la gent; per a tots nosaltres, i per a Catalunya.

Però... per què ho fem mitjançant un Blog? No en tenim prou amb la pàgina web? Doncs no, no en tenim prou. La nostra pàgina web, www.jnc.cat/voccidentalterrassa és un instrument útil per a exposar les nostres opinions, i com a tal el continuarem utilitzant, però li manca una opció. La dels comentaris i participació ciutadana, que resulta vital per al manteniment de qualsevol opció política. Tots som política, perquè la política ens afecta a tots. Les decisions polítiques que es prenen influeixen, per a bé o per a mal, al país, a les ciutats, als barris, i també a cada família i individu. Per tant, desvincular-nos de la política és quelcom que ens perjudicarà sempre a nosaltres mateixos. Quin és doncs el problema? L'és la convicció general del fet que els polítics no s'interessen pels ciutadans, o del fet que la política és a vegades massa distant o complicada? Doncs bé, la nostra solució per a resoldre aquests fets tristos i lamentablement certs en masses ocasions és demanar a la societat; a tots i a cada un de nosaltres una major implicació en les decisions i afers que es prenen. Aquest Blog ha de ser, per tant, un instrument de participació de la joventut i de la ciutadania. Un Blog on respondrem tots els vostres comentaris, escrits, preguntes, crítiques, suggerències... etc., on les comentarem, les recolzarem o, en cas contrari, argumentarem el motiu de la nostra oposició al comentari o suggeriment. També estem disposats a debatre sobre els temes que comenteu i que, per tant, ens interessen a tots nosaltres, a portar aquestes reclamacions a l'Ajuntament o a l'autoritat competent, com hem fet recentment amb les campanyes de l'Altaveu Jove.

Resumint doncs, el que pretenem fer amb aquest Blog és establir un diàleg permanent entre tota la societat que n'estigui interessada, plantejar temes conjuntament, lluitar per aquests, i treballar pel país, pel seu territori i, sobretot, per la seva gent, sempre des dels principis nacionalistes i demòcrates que sentim; des del nostre amor per Catalunya i des de la nostra convicció que pot fer-se més gran, en tots els sentits. Així creem aquest blog, amb convicció, determinació, passió i confiança envers la possibilitat que esdevingui una eina útil.

Augmentant l'espoli

Zapatero sap que la seva política populista de subsidis només es pot mantenir de dues maneres: o recapta més, o s'endeuta més. O les dues coses alhora. En aquesta línia descobrim que avui, durant el debat sobre l'estat de l'estat (ells en diuen, equivocadament, nació) ha decidit eliminar progressivament les deduccions per compra d'habitatge a les rendes superiors a 17.000€ anuals fins a suprimir-les del tot per les superiors als 24.000€.

Se m'ocorre que la mesura que es presenta com a progressista és, en realitat, centralista-solidarista-redistributivista amb els criteris de sempre... Les bonificacions es mantenen per aquelles rendes inferiors als 17.000€ anuals (bruts, lògicament), i dels 17.000€ als 22.000€ van baixant fins a desaparèixer. Diu en pinotxo que d'aquesta manera el 50% de la població continuarà disfrutant de les bonificacions. El què no explica és on s'ubicarà aquest 50%... Comencem recordant que dos territoris no contribueixen a la caixa de l'estat de la mateixa manera (els sona allò del concert econòmic?) i continuem recordant que a Catalunya la renda és superior a la mitjana entre d'altres coses perquè aquí tenim una inflació superior. ZP continua l'estratègia d'espoli sistemàtic dissimulat de justícia social: els seus criteris es basen en renda bruta en comptes de renda disponible. El vell debat de sempre: un mateix sou aquí i a Salamanca no suposa, ni de lluny, un mateix nivell de vida quan en canvi suposa el mateix nivell impositiu. Una asimetria de la que els catalans, ens diguem Ubach o ens diguem Pérez, patim a les butxaques cada mes. Diuen que els impostos els paguen les persones i no els territoris, però senyors, el cost de la vida resulta que sí que es territorial. Les classes mitjanes catalanes, per variar, cornudes i pagant el beure.

Un dia sentia en López-Tena dient que la pressió fiscal a Catalunya era del 45%. I augmentant, amic patriota, i augmentant!