20/6/09

La JNC condemna els actes violents ocorreguts al Raval de Montserrat en la retransmissió del partit Sudàfrica-Espanya

La Joventut Nacionalista de Catalunya considerem absolutament inadmissibles els actes violents ocorreguts al Raval de Montserrat el vespre del 20 de juny, en què un grup d’exaltats ha atacat els assistents a la retransmissió del partit entre les seleccions estatals de futbol de Sud Àfrica i Espanya.

Igualment recordem que des de l’organització nacionalista havíem demanat a l’Ajuntament de Terrassa que no participés institucionalment d’aquest acte per ser organitzat per una cadena de televisió (Tele5) que havia subscrit l’anomenat “Manifiesto por una lengua común” que, emparat en mentides i tergiversacions de la realitat, propugnava un seguit d’iniciatives en contra de la llengua catalana i el què preveu l’Estatut de Catalunya, però en cap cas s’havia demanat la seva supressió ni molt menys s’havia participat de cap crida al boicot.

El respecte a la causa de l’alliberament nacional de Catalunya només es pot demanar des de posicions del més absolut respecte vers qui té una sensibilitat diferent. El rebuig a qualsevol acció violenta nodreix les arrels del nostre convenciment democràtic, i són arrels fortes i profundes. Per aquest motiu rebutgem amb totes les nostres forces els actes ocorreguts a la nostra ciutat. Més encara quan en podria haver derivat alguna desgràcia personal.

Catalunya no es pot permetre energúmens que segueixin un camí que no porta enlloc més que a la confrontació interna, amb l’ús de la violència i la coacció per sistema. El poble català és un poble de pau i Terrassa n’és un gran exemple. En conseqüència demanem un gest de dignitat als autors tant materials com intel·lectuals dels atacs succeïts avui, un gest que no pot ser d’altre que fer un pas endavant, reconèixer l’error i assumir-ne les conseqüències.

Col·lectiu JNC-Terrassa
Terrassa, 20 de juny de 2009

La pantalla cremant

17/6/09

Bombolla política

L'any 2007 a Catalunya més de tres-cents mil pisos estaven buits. Òbviament no van aparèixer de cop i volta sinó que es van acumular al llarg d'una dècada, però tot i això semblava que gairebé ningú notés l'extraordinari decalatge entre oferta i demanda. Tancant els ulls a l'evidència i fent allò tant humà de veure només el què es vol veure, la bombolla immobiliària va anar augmentant. Ara tots sabem com acaba la història. Aquesta breu crònica d'una mort anunciada ve a tomb per il·lustrar l'actual evolució de la participació política.

Eleccions rere eleccions veiem que tothom hi guanya (alguns amb més raó que d'altres) però que cada vegada més paperetes resten a les 8 del vespre sobre les taules en comptes de dins les urnes. Tots, absolutament tots els partits polítics hi fem esment la nit electoral i també al llarg d'un parell o tres setmanes després, però llavors es constitueix el Parlament i els diputats (o regidors) ocupen els seus escons proporcionalment als vots obtinguts respecte el total de vots emesos i no del total possible, i la feina es continua fent de la mateixa manera. L’electorat està cada vegada més allunyat de la política però les dinàmiques es mantenen, augmentant a poc a poc el desfasament, fins que arribi el punt en què el sistema ja no sigui sostenible. La bombolla política està ara mateix molt inflada i aquells que aspirem a representar la ciutadania i servir-la en un sistema democràtic no podem permetre que això continui així. Igualment la ciutadania tampoc pot permetre’s no sentir-se representada als seus òrgans de govern.
Com en la bombolla immobiliària hi ha responsabilitats, o irresponsabilitats, pels dos costats: el qui concedeix crèdits fàcils i arriscats, en base a una valoració poc científica dels actius, indueix a l’endeutament massiu sovint amb estratègies comercials que ratllen, sinó superen, l’engany. I el qui creu tenir una capacitat d’endeutament superior a la real assessorant-se únicament per algú que no deixa de ser un venedor (de crèdits) és, com a mínim, un il·lús. Traduït al context polític podríem dir que les maniobres dels grans partits polítics, amb grans escenificacions i missatges creuats altament contradictoris i dels quals resulta difícil discernir la veritat desmotiven, però alhora el ciutadà responsable hauria de recordar que els eslògans sobre la igualtat dels polítics i el menyspreu vers ells només poden ser certs en la mesura que li siguin aplicables també al conjunt de la societat: el polític no és un ens abstracte vingut d’un món llunyà amb unes connotacions morals, ètiques i culturals absolutament diferents, sinó que és una persona sorgida de la mateixa societat que aspira a representar, que ha estudiat a les mateixes escoles, viscut als mateixos carrers, llegit els mateixos diaris... De fet, parlar de polítics i societat com a dos cossos independents ja és un error. Malauradament massa sovint els mateixos polítics han (o hem) promogut aquesta falsa dualitat i inflat així la bombolla que vivim tots plegats.

Ciutadans de Catalunya, no permeteu que us decebem més: reclameu-nos solucions, expliqueu-nos problemes, atureu-nos pels carrers; Exigiu-nos que complim amb el compromís contret en assumir una militància política. La societat catalana no es pot permetre de cap manera una democràcia dèbil o, quan la bombolla esclati, ens trobarem tots lligats al poder de quatre gats.